Aquest és un blog personal on es recullen diverses vivencies i també imatges que he viscut. Poso alguns trets del que ha estat la meva activitat com estudiant primer i després com a professional.
Al blog es poden veure imatges de les diferents classes que vaig estar a la Salle Josepets des de l'any 1959 fins l'any 1968, des del 3r grau fins al Preuniversitari, si pot accedir a traves dels links de la dreta del blog.
No és que estigui content del tipus d'escola al qual vaig anar, però si dels companys de classe que són sempre un bon record i una bona amistat. Em considero una persona força progressista i aquelles escoles eren tremendament conservadores, més aviat molt d'extrema dreta. Està clar que les escoles de La Salle, com moltes d'altres d'aquella època, estaven íntimament lligades al Franquisme i, per tant, tenien un control important sobre la nostra vida tant dins com fora de l'escola. Com alumne t'havies d'ajustar al model que proposaven, altrament eres menys tingut, i, fins hi tot, perjudicat o apartat. El control sobre el que podíem llegir era estricte en tots els aspectes, penseu que tots els llibres de text eren tots de l'editorial Bruño dirigida per l'església, així la censura era un fet real i molt actiu. Perquè us acabeu de fer una idea a cada curs es feia una assignatura que es deia "Formación del espíritu nacional" els continguts de la qual ja els podeu imaginar: totes les virtuts del franquisme.
Només a tall d'exemple, i perquè us feu una imatge, us explicaré el següent: al Preuniversitari, quan ja teníem 17 anys, es feia una matèria que es deia Història de la Filosofia. Tots estareu d'acord amb mi que els seus continguts són dels més macos que es poden estudiar al Batxillerat, en tant que treballen les teories del pensament de persones importants. Doncs bé, aquesta matèria es feia simplement recitant la lliçó de memòria a la classe: et posaves dret i començaves a recitar tot allò de memòria sense més explicació. Però, es clar, no passava el mateix amb "Santo Tomás de Aquino" o "Santa Teresa de Jesús" es treballàvem durant mig curs, quin despropòsit. Està clar que hagués estat entusiasmant tenir un professor que ens hagués fet entendre i conèixer les vivències d'aquests pensadors tant importants.
Després hi ha diverses vivències, molt poques, del meu pas per l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona en la seva especialitat mecànica. En aquell moment eren escoles dures amb molt procés selectiu, no sé si això és bo o dolent, el cas es que havies de treballar de valent si volies anar endavant, o al menys va ser així en el meu cas; a més, es clar, s'hi va ajuntar el baix nivell que portava del batxillerat en Mates, Física i Química. Val a dir que vaig fer pocs però bons amics. En destaco el Guillermo Llibre una molt bona persona i tremendament espavilada, el Rafel Durall una persona encantadora gran coneixedor de la mecànica clàssica de Citroën, i el Manel Capdevila, que va treballar després a Derbi molts anys, mostrant sempre un gran nivell d'estudis a tota la carrera. També vull fer esment de professors realment bons com: Ferran Puerta Sales, Enric Ras Oliva, l'Enric Freixa Pedral. Amb els professors Ferran Puerta Sales i l'Enric Ras Oliva gaudies a les seves classes i et tractaven amb força interès perquè aprenguessis. El professor Ferran Puerta feia classes a 1r curs de les matèries de Àlgebra lineal i Càlcul Infinitesimal, seu tracte era excel·lent, et feia estar a gust a les seves classes i les seves explicacions eren clares i precises, potser el millor professor de la carrera. En l'aspecte negatiu en podria destacar forces, però no val la pena, millor sempre recordar els grans professionals que varem tenir la sort de gaudir.
La primera experiència com a professor de Física va ser a l'escola Isabel de Villena durant 14 anys, començant l'any 1970 quan tot just tenia 20 anys mentre que estudiava la carrera. Allí vaig fer els meus primers passos com a professional de l'Ensenyament. Vull remarcar que va ser una experiència molt enriquidora a nivell personal que em va servir per trencar amb pèssima formació que havia rebut a La Salle i aprendre el que era la cultura catalana, el que era democràcia, el que era motivació per l'estudi per a treure el millor de cada alumne, ajudar-los a que ells mateixos fossin subjectes del seu aprenentatge, treballar sempre en la reflexió dels temes i, per descomptat, el que significava la igualtat entre nois/es, etc, etc. Però també he de dir que potser era massa elitista per a la meva manera de ser. Amb la promoció que més anys vaig tenir sempre hi he tingut una especial afecció i amistat.
No sempre va ser fàcil compaginar la carrera amb la docència algun any vaig haver de saltar-me algunes de les matèries d'Enginyeria per fer les classes del Villena doncs l'horari em coincidia, mentre un company em deixava els apunts de classe. Normalment aprofitava l'estiu perquè tenia més temps lliure per estudiar i presentar-me a les convocatòries de setembre. L'any 1972, quan feia segon curs, en varen quedar 4 assignatures al Juny, vaig estar estudiant tot l'estiu 8 hores diàries, 2 per assignatura, sense festes, ni descans; així el setembre les vaig aprovar totes quatre superant la fase selectiva de la carrera i passant a 3r curs. En iniciar aquest 3r curs el setembre em va tocar fer les milícies (IMEC) y vaig perdre el primer trimestre i l'estiu següent fent la mili aquella; tot plegat només vaig tenir 6 mesos per estudiar perden a més el principi del curs, però sense deixar de fer les classes del Villena, en cap moment em vaig plantejar deixar el Villena i dedicar-me només a la carrera, doncs estava orgullós de la meva feina. Total tant poc temps va ser un fracàs de curs, però aquí va començar una guerra d'estudi per recuperar el temps perdut i aprofitar totes les convocatòries de juny i de setembre. En fi si tens voluntat i no defalleixes vas endavant.
En acabar la carrera, i per encarreg directe de la Carme Serrallonga, em vaig quedar al Villena com Enginyer ajudant en el trasllat a la seu del Barri de Finestrelles per engegar la nova escola, exercint la revisió de les obres per part de l'escola en la construcció del edifici, conjuntament amb una altre enginyer per part del pares. Llàstima, que en el seu moment, no passés a la xarxa pública, doncs era un referent del catalanisme educatiu a Catalunya. En aquesta etapa vaig entendre que el Villena no em permetia progressar i que el meu temps allà havia acabat, vaig decidir fer oposicions lliures de Tecnologia d'Automoció, així que em vaig passar estudiant 4 hores diàries quan acabava la meva feina normal i els dissabtes i diumenges 8 hores.
Així l'any 1983, en aprovar oposicions lliures de Tecnologia d'Automoció, vaig anar a parar a l'Institut de Formació Professional Pompeu Fabra de Badalona, allí vaig viure els meus millors anys com a professional, perquè vaig adonar-me'n que la formació professional m'encanta. Hi vaig fer molts bons amics entre els companys de treball, en vull destacar els germans Furest, en Joan Torrecillas o en Fede Valls. Varen ser uns anys de docència preciosos i enormement divertits. Allí vaig entendre que la meva tasca com a docent era més important en aquestes escoles que no pas a l'Isabel de Villena, doncs aquells nens/es em feien sentir que la feina que feia era més rellevant i important per a ells i per a la societat. També hi vaig passar 14 anys.
Durant aquests anys vaig escriure pel Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya el que després seria la programació, objectius i instruccions del Cicle Formatiu de Grau Superior d'Automoció de la Formació professional i la programació de la Mecànica del Batxillerat que després es publicaren al DOG. Aquest fet em va suposar fer un seguit de Formació del Professorat de tot Catalunya per explicar la programació i com s'havien de fer aquestes matèries, va ser interessant en el sentit de la innovació i contacte amb els companys. En part un esforç malaguanyat perquè la Mecànica la varen fer desaparèixer com a matèria del Batxillerat sense tenir en compte que va suposar un enorme repte i esforç important condicionar uns continguts que eren específics de la carrera d'Enginyeria al Batxillerat i formar el professorat per a fer-los i per després abandonar-ho: millor que no haguessin començat.
En fer i aconseguir les primeres oposicions que es varen convocar de Tecnologia de Secundària i Batxillerat, essent les segones oposicions que feia, em va permetre tenir accés a L'ICESD (Institut Català d'Ensenyament Secundari a Distància, l'any 1997) per desenvolupar la matèria de Tecnologia Industrial del batxillerat a distància. Va ser una experiència fabulosa, podies veure l'esforç dels nois/es que o no havien pogut o no havien volgut estudiar en el seu moment i que aquell Centre el veien tremendament important per a ells com a la seva darrera oportunitat de promoció. Hi havia tota mena d'alumnes: uns eren repartidors de pizzes o mecànics, altres eren dependentes de botigues, etc. També hi havien alumnes discapacitats o esportistes que no podien anar a escola, però tots ells feien esforços molt encomiables per treure's el títol del BUP i el COU, en va encantar les ganes de superació que tenien.
Finalment, l'ICESD es va convertir en l'IOC (Institut Obert de Catalunya), i va canviar d'orientació només es va dedicar a la formació telemàtica, perdent, per desgràcia, tot contacte amb els alumnes, aquest fet no em va agradar gens. Però no sé per quines set soles em varen posar de Coordinador Informàtic amb l'encarreg específic del Director de passar tot el Centre a programari lliure, quan hi havien professors d'informàtica. Aquí vaig començar un nou ofici, em vaig fer bon coneixedor del mon Linux implementant-lo en els equips, els servidors i a més de muntar la xarxa del Centre. Aquesta tasca em va suposar tenir també molt contacte amb els companys professors/es de l'IOC, aquest fet de relacionar-me tant amb ells va esdevenir el més maco que m'ha quedat d'aquesta etapa final de la professió, en la qual vaig intentar repartir tant afecte com vaig poder. A més també m'agradaria destacar que amb esforç pots fer coses noves i importants, doncs de saber relativament poc d'informàtica i xarxes, vaig passar a ser un bon coneixedor del tema, perquè vaig muntar tota la infraestructura informàtica de xarxa de l'Institut primer al carrer Còrsega i després al Paral·lel, a més de fer el manteniment, conservació i ampliació de tot maquinari tant dels professors com dels servidors del Centre, i tot amb programari lliure. Va ser un privilegi important, siguen, avui en dia, el programari lliure i el que comporta com a compartició de coneixent una de les meves grans aficions. L'any 2015 em retiren, no volia, però és el que hi ha. Aquí vull agrair al, aleshores, company Albert Gasset la dedicació i paciència que va tenir per ensenyar-me moltes de les coses que sé de programari lliure; sobretot, tot el que fa referencia a Debian.
Durant la meva estada a l'Institut Pompeu i Fabra de Badalona, vaig compatibilitzar les classes al Centre amb classes a la Universitat Politècnica de Mataró com a professor associat durant 4 anys. Aquí em vaig adonar que el nivell que imparteixes no té cap rellevància un cop el domines, el que realment compta és com fas la feina amb els alumnes i a quin alumnat li fa més falta la teva feina.
Com podeu veure he recorregut tots els nivells de l'Ensenyament i com a professor el nivell que més m'ha agradat, sens dubte, ha estat la formació professional perquè treballa tota la ciència i la tècnica des del punt de vista pràctic defugint la parafernàlia de justificacions teòriques que tan agraden als llatins. Sempre t'ho passes bé fent classes i anant als tallers amb els alumnes, que sempre estan força motivats. La feina ha d'estar ben feta perquè els nois/es han de poder anar a treballar amb el que els expliques. Aquesta modalitat d'ensenyament t'obliga ha reciclar-te contínuament per estar al dia de les noves tècniques. L'únic problema que té la Formació Professional és que és caríssima i les Administracions no poden o no volen mantenir un nivell de qualitat dels equipaments ajustada a les necessitats del mercat. Per moltes raons que no ve al cas posar aquí i perquè fossin més eficients i compromeses, seria molt millor que les escoles de formació professional estiguessin només dedicades a aquesta tasca i no haguessin de compartir espai i dotacions econòmiques amb les escoles de secundària.
Actualment, estic retirat i tinc interès en llegir i assajar tot allò que fa referència a les diferents distribucions Linux, tornar a estudiar i re-estudiar els continguts referents a la meva carrera perquè m'estimo la mecànica i gaudeixo estudiant. A aquesta web podeu veure els meus articles de Linux (http://tecn-ara.blogspot.com) on faig servir el pseudònim Peter Pan nuncajamas perque el trobo molt lliure d'esperit.
També conservo una web que vaig fer per reivindicar el patrimoni metal·lúrgic de Catalunya (Pegaso, Maquinista Terrestre i Marítima, Motor Ibérica (Ebro) SEAT, Elizalde, Cav Condiesel, totes les fàbriques de motos, Unitat Hermètica, etc.). Sempre he tingut molt mala opinió dels nostres polítics que varen optar per que caigués tota aquella industria tant important a Catalunya; sobretot La Maquinista. Quan el que s'havia d'haver fet es posar diners d'allà on fora per reconvertir-les i fer-les competitives, d'aquesta forma haguéssim tingut un substrat industrial potent que hagués aguantat sempre al nostre país en les èpoques de crisi a més de ser un orgull per a tots els catalans i, com no, pels nostres tècnics, es va optar pels serveis i turisme ...... cap comentari, tot plegat malaguanyat per al nostre país. Recordo encara un Inspector d'Ensenyament (Joan Llius Espinós) que es vanagloriava d'haver tancat l'Automoció de l'escola Industrial de Barcelona, quins ignorants tant patètics. Encara més raó tinc ara quan veig que han permès que caigués Nissan per problemes ... els que siguin. Tot plegat més de 35 000 persones afectades i l'automoció a Catalunya que ha perdut pràcticament del tota la seva força. Esperem que no ens marxi Seat-volkswagen, que sembla que té els dies contats, quin desastre. També sembla que CELSA deixarà d'exisitir. Realment ya queda molt poc d'aquella gran Catalunya.
Com aficions des de sempre m'ha agradat fer esport, primer en carrera a peu, vaig córrer un munt d'anys per la carretera de les aigües de Barcelona. Després de molts quilòmetres els meus genolls es varen començar a queixar per desgast de menisc, per evitar acabar de malmetre'ls em vaig passar a la bicicleta i aquí estic fent un munt de quilometres pujant al Tibidabo, i és que l'esport sempre compensa perquè et fa estar bé amb tu mateix i, això, et dona felicitat.
Sempre es bo escriure la part professional i algunes de les teves vivències, perquè segur que poden ajudar a més d'una persona a anar endavant i a no defallir, en aquest cas per saber si es vol dedicar, o no, a la docència i no n'està del tot segur.
Soc Miguel Angel Maném Comas, enginyer Industrial especialitat mecànica
per l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona. Vaig
acabar la carrera l'any 76.
Convé que quedi clar com a Catedràtic de secundària que soc i com Enginyer Industrial, que no m'he vist mai treballant fora de l'Ensenyament. No ha estat la meva preferència anar mai a una empresa tot i que considero que tinc molt bones qualitats per la tecnologia industrial en general i per a la mecànica en particular. A vegades els meus companys de carrera em deien que anés amb ells a alguna empresa que guanyaria més diners, però la realitat es que la meva feina sempre m'ha agradat així i, ara que estic retirat, veig que he tingut la gran sort de dirigir sempre el meu destí com a mi m'ha agradat podent compaginar sempre la feina de cada dia amb el meu interès per l'estudi, fet que no tothom pot tenir o aconseguir. També tinc l'enorme orgull d'haver format a ingents quantitats de joves de la nostra terra aportant el millor dels meus coneixements, motivació i mostrant sempre molta estimació pels alumnes i companys de feina, a més aquesta feina de professor m'ha permès mostrar als alumnes el gust per la meva llengua i cultura catalana. A Badalona els anys 1983 els alumnes i professors sempre es quedaven sorpresos perquè feia les classes d'automoció en català, heu de pensar que tot es feia en castellà i tots pràcticament parlaven sempre en castellà, però als alumnes mai els va saber greu que les fes en català perquè sempre els mostrava respecte i procurava ajudar-los en la seva tasca d'aprenentatge; tot plegat sense menystenir ni renunciar mai a la meva llengua i cultura castellana, simplement perquè també és la meva.